Cap a on camina Badalona?

Acaba de començar la campanya de les eleccions municipals. Durant els últims anys s’ha donat la circumstància que el pes polític de les eleccions municipals cada cop és de major magnitud. Situats en una època social de “globalització” (els problemes que afecten a la majoria de ciutats i ciutadans de tot l’Estat són comuns i compartits com la falta de serveis públics o inadequats, l’habitatge i Vivendes de Protecció Oficial, accessibilitat dels centres urbans, etc) el Govern de l’Estat i la Generalitat descentralitzen cada vegada més els poders polítics, econòmics i administratius carregant les responsabilitats als nostres ajuntaments.

La conseqüència és evident, amb un pressupost molt reduït, moltes vegades deficitari, i davant la impossibilitat d’incrementar impostos o obtenir ingressos financers addicionals, els ajuntaments han arribat a la conclusió que l’única sortida és la de buscar alternatives financeres com la creació d’empreses privades gestores de capital públic però subjectes al Dret Privat. Inicialment el que s’aconsegueix amb aquest fet és la de sortejar algunes de les restriccions que les normes legals imposen a l’activitat del sector públic però la que, per sobre de tot, es busca és la de sortejar les restriccions pressupostàries sobre el nivell d’endeutament, donant un important impuls a inversions en obres i serveis públics. A la nostra ciutat, com a la majoria, es dóna la circumstància que proliferen aquest tipus d’empresa pública, ja sigui amb la gestió del sòl, construcció de V.P.O., gestió de pàrquings, etc.

Tot això ve donat perquè el dimecres dia 16 de maig 2007, ha sortit publicat al diari Expansión un anàlisi Especial Municipis de Catalunya on s’analitzen els cinquanta majors municipis per nombre d’habitants a partir d’uns quaranta indicadors sobre riquesa, població, sou, fiscalitat, infraestructures i entorn econòmic, social i universitari. L’objectiu: localitzar les millors i les pitjors ciutats per fer negocis i per viure.

Us preguntareu el mateix que m’he preguntat jo: en quin lloc estava situada Badalona, la tercera ciutat de Catalunya, competència directa de la capital? Doncs en un penós penúltim lloc, quaranta-novena, nomès per sobre de Santa Coloma de Gramanet.

 

Lamentablement els números canten, i sempre és important que unes dades objectives valorin el camí que s’ha seguit fins el moment i quin camí es seguirà els pròxims anys immediats si no es redreça la situació. Badalona ja no és una ciutat atractiva a nivell industrial, no dóna una qualitat com a centre potencial d’inversions, sense oblidar l’oferta viària i d’infraestructures. Valorant en números podem extreure que Badalona és de les més cares de Catalunya a nivell de Taxes per turismes, camions i ciclomotors. El preu del sòl és dels més alts. Es troba entre les millors a nivell d’infraestructures ferroviàries, proximitat amb el port tant comercial com industrial de Barcelona i amb l’aeroport del Prat i de Girona. I entre les pitjors a nivell d’universitats, Titulats, Centres tecnològics, desitjabilitat, oferta sanitària, Residencies per la tercera edat, seguretat, oficines bancàries, instal·lació telefònica, oferta de restauració i cultural, activitats empresarials i atur. Tot un panorama.

Ciutats com Reus, Mataró, Manresa, Sabadell, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Castelldefels, Mollet del Vallès, Esplugues, Gavà, Vic, Vilafranca del Penedès, Tortosa, Montcada i Reixac, Sant Joan Despí, El Vendrell, Lloret de Mar, Barberà del Vallès, Cambrils, Sant Pere de Ribes, etc, per només mencionar unes quantes ciutats no capitals de província, amb un potencial, sempre amb tot el respecte pel davant cap a aquestes ciutats, que s’hauria d’estimar inferior al de Badalona, es dóna la circumstància que la guanyen de pallissa, amb una diferència molt considerable.

El camí cap a una ciutat ideal seria aquell ben comunicat per terra, mar i aire (Badalona té totes les possibilitats però mal administrades doncs inclòs aèriament està a mig camí entre el Prat i l’Aeroport de Girona); amb excel·lents centres educatius (l’Institut Pau Gargallo seria un gran exemple a seguir a nivell de reconeixement nacional); amb una fiscalitat baixa; amb extensió i oferta de sòl (no només per especular); respectuós amb el medi ambient (per exemple les “inexplicables“ taques de brutícia de les platges cada estiu o la deixadesa del que hauria de ser el gran pulmó de la ciutat, el Parc de Ca l’Arnús - Can Solei); ordenat i amb qualitat de vida per a tots els seus ciutadans (a Badalona ni hi ha cap tipus d’ordenació urbanística, ni es pretén que hi hagi, ni es mira per la qualitat de vida dels ciutadans, s’utilitza de forma errònia la llei del sòl, millor dit, s’interpreta de forma partidista la llei del sòl, i es confonen els interessos personals i els municipals); d’instal·lació d’empreses punteres a nivell nacional i/o internacional (un exemple seria Oliver&Batlle o les nombroses empreses farmacèutiques); amb una important aposta per l’educació, la sanitat i, sobretot, vetllar pel compliment de les ordenances i les normes de convivència ciutadana (fet molt deixat a la ciutat de Badalona).

Una bona gestió municipal no hauria de consistir només en saber fer funcionar correcte i honestament un pressupost sinó en tenir un model de municipi. El tenim? Em preocupa considerablement que de tots els programes proposats pels partits polítics del nostre municipi no hi hagi cap que proposi un model de ciutat, ningú es qüestiona el model urbanístic, econòmic i de creixement de la nostra ciutat? Es té clar de veritat cap a on es vol dirigir el devindre d’aquest nucli urbanístic que és Badalona o esperarem asseguts a que arribi un terratrèmol institucional identitari de veritat i llavors tots en estirarem dels cabells? Creia que en unes eleccions cada partit proposava un model de gestió de l’Administració i els ciutadans votaven el que consideraven més profitós per tothom, però veig que no. Aquí els partits miren enrere i proposen objectius ja consolidats com a part del seu programa i això, lamentablement, no són ni promeses ni objectius, són conseqüències de fets passats que esdevindran en fets durant la pròxima legislatura. Si us plau, no ens vulguin tapar els ulls, el que ja està signat ja està aconseguit, això no serveix com a promesa electoral.